LLETRA:
Amb els anys ho veig mes clar,
no hi ha res per amagar,
fuig el temps de les nostres mans
vperò els dubtes mai se’n van.
No se que queda de la veritat,
paraules a l’atzar,
muts els Déus sempre s’han quedat
ostatges del passat.
Érem tu i jo caminants errants
ara som dos estranys,
llà grimes negres tatuades als ulls,
regust d’ombres i llums.
Trenca núvols el vent de la nit,
xisclen arbres al mig del camÃ,
rere els teus passos sols queda desert,
solitud i somnis erms.
Dibuixa cercles dins el laberint
sense trobar el mai el camÃ,
conjura pluges i vents malastrucs
esperant sigui dolç el verÃ,
que enganyi altre cop el destÃ
i trenqui la ultima nit.