Com l'eixuta ombra d'un arbre nu
despullat de sentiments
com la lluna que es miralla en el mar,
nerviosa e impacient,
salto per els terrats de la ciutat
esperant trovar-te,... com ahir.

Furgo les mirades enmig la nit
cercant els teus ulls,
i em marejo quan estic entre la gent
soc titella del destí,
la solitud és la companya més fidel,
freda pluja que em nega el cervell.

Sento que tot s'escapa però a la fi
és aigua escolant-se d'entre els dits,
soc maldestre, això ja ho sé,
com un dibuix per reseguir.

Probo sort i tempto el destí,
tiro els daus a mitjanit.
Un núvol blanc em diu: has de seguir,
no oblidis mai que soc aquí.

Sento que tot s'escapa però a la fi,
aigua escolant-se d'entre els dits,
sóc maldestre, això ja ho sé,
com un dibuix per reseguir.

Sento que tot s'escapa ...