Com un estrany enmig de la gent
veig córrer el temps indiferent,
em miro els peus i m’han crescut arrels,
de fons empàtic, però resistent.

Perdut buscant, no hi ha res més enllà,
ja estic cansat de caminar.

Em sento sol i com si fos fantàstic,
llueixo un gran somriure erràtic
perquè després sé que estaré amb tu.

Perdut buscant, no hi ha res ...

Sóc un boig fent d’home estàtic
cansat de viure en un món apàtic i absurd.

La nit s’escapa irremissiblement,
m’aferro als dies impenitent,
cremo les hores jugant com un nen,
com un addicte irreverent.

Perdut buscant, no hi ha res ...

Em sento sol i com si fos fantàstic,
soc un boig fent d’home estàtic,
cansat de viure en un món apàtic i absurd.

Em sento sol i com si fos fantàstic,
llueixo un gran somriure erràtic
perquè després sé que estaré amb tu.