Segueixo com un gos  

el rastre del teu cos, enmig la nit.    
Em capbusso dins basals      
on podria prendre mal, soc animal.
Jugo amb els teus dits,      
m’adormo entre els teus pits, és ben normal.
Parlo amb els fanals      
fins hi tot serem amics, potser no cal.

Jo no soc Home de fe
ni he cregut en deus absurds,       
impulsat pel teu alè ,
volo alt, volo molt lluny.        

Menjo sense sal
i bec com un pardal, això fa mal.
El metge em diu que cal
que vigili mes que mai, es que em faig gran.
No seria mai opció,
quedar-me en un recó, guerra al dolor.
Si al final he d’acabar
sense seny ni dignitat, em guardo un as.

Fuig del cap impuls estrany
gira el món de cap avall,
dins el sac del temps perdut
tan sols hi ha miralls trencats.
Seguim buscant trossos de llum
per fer camí fins el final.
Som vells gegants amb peus de fang
castells de sal al mig del mar.

Jo no soc Home de fe
ni he cregut en deus absurds,       
impulsat pel teu alè ,
volo alt, volo molt lluny.