Amb els anys ho veig mes clar,
no hi ha res per amagar,
fuig el temps de les nostres mans
vperò els dubtes mai se’n van.

  
No se que queda de la veritat,
paraules a l’atzar,
muts els Déus sempre s’han quedat
ostatges del passat.

Érem tu i jo caminants errants
ara som dos estranys,
llàgrimes negres tatuades als ulls,
regust d’ombres i llums.

Trenca núvols el vent de la nit,
xisclen arbres al mig del camí,
rere els teus passos sols queda desert,
solitud i somnis erms.

Dibuixa cercles dins el laberint
sense trobar el mai el camí,
conjura pluges i vents malastrucs
esperant sigui dolç el verí,
que enganyi altre cop el destí
i trenqui la ultima nit.